Inmaduros, estrena 29 de juny
El proper divendres 29 de juny estrenem la comèdia italiana “Inmaduros”, dirigida per Paolo Genovese, que ha captivat al públic d´Itàlia, sent vista per més de 2.600.000 espectadors.
Nominada a 3 premis David di Donatello (Millor Director, Millor Guió i Millor Cançó, d’Alex Britti), “Inmaduros” compta amb un elenc d´estrelles del cinema italià actual, encapçalat pel carismàtic Raoul Bova (Perdona però vull casar-me amb tu, de l’escriptor Federico Moccia, The Tourist, Sota el sol de la Toscana), Isabelle Adriani (L’Americà, La prima cosa bella), Barbora Bobulova (L’espectadora), Luca Bizzarri ( Astérix en els jocs olímpics), Ambra Angiolini (No n´hi ha prou amb una vida) i Anita Caprioli (Manuale d’amore), entre d´altres.
En boca del seu director i guionista, Paolo Genovese, “Inmaduros” és “una comèdia sentimental que explica el retrobament d’un grup de quarentons que volen tornar a comportar-se com en els vells temps, amb alguna arruga de més i una mica menys de pèl. Es reuneixen amb el desig de sentir de nou el sabor de la joventut, però amb la consciència, més o menys profunda, que aquest moment ha passat. Una comèdia que porta a una generació a enfrontar-se a la vida, la qual després de 20 anys ha corregut en totes direccions, entre aspiracions, somnis i desil·lusions.”.
La crítica opina
El famós “ser o no ser” de “Hamlet” s’ha canviat en la societat actual pel “créixer o no créixer”. Sobre aquest tema, molt més seriós del que pugui semblar, es desenvolupa Els “Inmaduros”, una comèdia a la italiana (cosina germana de la francesa “Petites mentides sense importància, 2010 de Guillaume Canet), que se centra en un grup d´amics de trenta anys , Giorgio, Lorenzo, Piero, Luisa, Virgili i Francesca, que fa vint anys eren companys de col·legi. Però sobretot eren amics, eren un grup. Ara tornen a ser-ho, almenys per uns dies perquè el ministeri ha anul·lat el seu examen de “maturità” (l’equivalent a la selectivitat a Espanya) i ho han de repetir.
Aquest retrobament posarà en evidència la seva immaduresa, el seu poc grau de compromís amb la realitat circumdant i el seu egoisme. Cada personatge és la part d’un tot: el que encara viu amb els pares (que remet a “Tanguy”, d´Étienne Chatiliez, 2001), el que no es decideix a afrontar la seva paternitat, el que enganya a la núvia amb una suposada família, la que segueix lligant com quan tenia 20 anys, o la que segueix una cura d’abstinència sexual.
Pel·lícula simpàtica, alegre a estones i dolorosa en unes altres, té aquest encant del vi espumos italià que refresca i fins i tot puja al cap si abuses. Vaja com la vida mateixa! però mirant-se al mirall i amb uns intèrprets convincents i sòlids. (Ruiz de Villalobos- Imágenes)
