“El meu veí Totoro” a El Meu Primer Verdi el 20 de gener i el 10 de febrer

mi_vecino_totoro_cartelEl clàssic del mestre de l’animació japonesa Haya Miyazaki (El viatge de Chihiro, El castell ambulant), triat per la revista britànica Time Out com la millor pel·lícula d’animació de la història, arriba El Meu Primer Verdi. Una bella història sobre el poder de la imaginació i de l’amistat, i una obra mestra de la Història del Cinema.

Els nens són els protagonistes en aquest llargmetratge del prestigiós Studio Ghibi. La història posseïx la senzillesa i la universalitat dels contes, que transmet amb poesia i delicadesa valors eterns. El mestratge de Miyazaki radica que la fantasia i l’aventura no existeixen sense la realitat de la vida: Les dues germanes protagonistes viuran els problemes que la vida els oferix, però sempre contant amb l’ajuda màgica provinent dels esperits del bosc, ens que els protegeixen i els aconsellen.

La pel·lícula delecta amb la seva estètica, entendreix gràcies a les experiències que viuen les nenes i fetilla amb les seves referències màgiques, mentre ens transmet la felicitat pròpia de la infància. Miyazaki juga amb la nostra imaginació enlluernant-nos amb la seva.

El meu veí Totoro. Dir. Hayao Miyazaki. Japó, 1988. Versió doblada al català. (86 min).

Sinopsi

Mei i Satsuki són dues germanes que es muden amb el seu pare a viure a una cabanya en el camp. Un dia, per casualitat, la més petita descobreix l’existència dels totoros: esperits guardians del bosc que només els nens de cor pur són capaços de veure. Al costat d’aquestes entranyables criatures i al “gatobús”, Mei i la seva germana descobriran el veritable valor de l’amistat, de l’amor i de la família en una meravellosa i inoblidable aventura que els portarà més enllà de la seva imaginació.

Fotogramas TotoroDestaca per una cadència absolutament impensable al cinema d’avui. Humanista, solidària i terapèutica.”

­–Javier Ocaña, El País–


“Un relat hipnòtic amb un peu en la realitat i l’altre en la més desbordant imaginació. Un conte meravellós.”
–Alberto Bermejo, El Mundo–